 |
 |
|
 |
|
 |
|
 |
Totes les dades importants de la teua Associació. El dia a dia del món educatiu baix l'òptica dels pares
|
|
|
 |
|
|
Totes les noticies relacionades amb la teua associació. Actes, ordres, avisos, etc.
|
|
|
 |
|
|
Participa al fòrum. La teva opinió és important!. El que penses, el que vols, el que saps, el que t'agradaria...
|
|
|
 |
|
|
Espai reservat als alumnes de l'Ies. Noticies generades per les asociacions d'alumnes. Comunicats, concentrancions, noticies, etc.
|
|
|
 |
|
|
Enllaços recomanats relacionats amb el món de l'eduació. Si en saps d'altres, envia'ns una nota i els inclourem.
|
|
|
 |
|
|
Aquí la teua opinió sobre la plana web o el que penses de la nostra associació.
|
|
|
 |
|
|
Mapa complet de la nostra web.
|
|
|
 |
|
|
Tots els mesos tenim una reunió - xerrada - sopar amb un convidat important de l'àmbit de l'educació. Vine-te'n! És molt interessant!
|
|
|
 |
|
|
Durant l'any tenim molts concursos. Fotografia, redacció, bons estudiants, etc. Informat i participa.
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
|
 |
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
|
|
|
|
LA EDUCACIÓN VALENCIANA AL BORDE DE LA QUIEBRA. [Por Miguel Fuster. Departament de Filologia Anglesa i Alemanya. Facultat de Filologia. Universitat de València.]
|
|
MIGUEL FUSTER Les ruego que me perdonen, pero la frasecilla del título no es mía. Me la he apropiado, verbatim, de un artículo publicado por el diario El Mundo en septiembre del año en curso, que a su vez cita a la revista Magisterio, pe ro el tono alarmista tiene credibilidad. El sistema educativo valenciano lleva años cosechando resultados horrorosos a escala nacio nal, y la escala Europa me la ahorraré de momento.
|
|
Recordaremos que hace casi una década, junto al resto de miembros de la Unión Europea, España subscribió el compromiso de apostar por la calidad educa tiva. La intención no era otra que la de educar a todos, sin exclusión, y que de la mano de ésta entráramos en la nueva economía del conocimiento, la cual, a su vez, debía traducirse en mejores oportunidades de crecimiento y empleo. En esta línea de actuación, los Estados miembros se comprometieron a reducir a su mínima expresión las cifras de fracaso. La cifra de fracaso en la enseñanza secundaria obligatoria, la que se cursa hasta los 16 años, debía aproximarse a cero, pero imponién dose el realismo se acordó recortar la pretensión al diez por ciento. ¿Cuál es nuestra realidad a las puertas de 2010? Se sabe que España se sitúa por debajo de la me dia europea, y que le será imposible alcanzar este objetivo; cierto es también que los datos se prestan a una interpretación en clave doméstica. A estas alturas a nadie se le escapa que los gobier nos autónomos tienen la educación como una de sus competencias transferidas. Pues bien, las cifras revelan diferencias notables entre lo que hacen unos y otros. Las divergencias llegan a ser incluso abultadas: unas autonomías parecen bien encaminadas, otras no tanto... y hay otras, como la valenciana, que han descarrilado. Así, pongamos por caso, mientras que el fracaso escolar asturiano, con datos de 2006 (últimos publicados por el ministerio), era del 16%, o el del País Vasco un 17%, ambos envidiables, ya que técnica mente pueden lograr el objetivo europeo, la Comunitat Valenciana va a la deriva, alcanzando la peligrosa cifra del 39,7%, siendo superada en su inoperancia por Ceuta, con un fracaso superior al 50%, si bien estaremos de acuerdo en que Ceuta merece mención aparte. Es decir, a fecha de hoy, cuarenta de cada cien valencianos son expulsados del sistema educa tivo sin haber conseguido siquie ra el título de graduado escolar.
|
|
Estas cifras son menos optimistas que las ofrecidas por la Plataforma en Defensa de l´Ensenyament Públic, firmada por padres y profesores, todos hasta el mismísimo pirri de tanto plan experimental y de las absurdas ocurrencias del incombustible señor Font de Mora, pero que, sin embargo, cuentan con el respaldo del Gabinete Camps. Aquí inclui ríamos la caótica puesta en marcha de la asignatura de Educación para la Ciudadanía. Como todos saben, no hay pedagogo que avale su impartición en inglés del mo do que se hace con alumnos de ESO. Quizás seamos la risa de me dia España, aunque a nosotros no nos haga ni pizca de gracia.Pero ahondemos en el tema que nos preocupa: la falta de inversión y/o pésima gestión de la Generalitat Valenciana provoca que de cada 100 jóvenes que estudian en centros públicos, nada menos que entre 40 y 60 abandonen las aulas sin lograr la titulación educativa más elemental del siglo XXI, la del graduado escolar. En efecto, como reza el título, la enseñanza pública valenciana es tá en quiebra. Claro, esto es una conjetura, pero no infundada, que debería ser corroborada por los analistas de la Conselleria de Educación, cuando buenamente quieran, pues entre sus competencias está poder hacerlo. Por ahora se niegan a airear este feo asunto, a proporcionar cifras actualizadas de fracaso al Consell Escolar Valencià, a las directivas de los centros públicos, a los ayuntamientos. Del mismo modo rechazan participar en PISA, que habría evaluado con rigor y fiabilidad la calidad de las enseñanzas básicas impartidas en la Comunitat Valen ciana. Y sin un diagnóstico concreto que parta de cifras objetivas y (re)conocidas por los responsables educativos en cada uno de nuestros centros y municipios, además de un presupuesto infinitamente menos rácano, estamos condenados a seguir sufriendo, junto con nuestros barracones, estas alarmantes cifras de fracaso escolar por muchos años.
|
|
|
|
|
|
|
|
LA EDUCACIÓN VALENCIANA AL BORDE DE LA QUIEBRA. [Por Miguel Fuster. Departament de Filologia Anglesa i Alemanya. Facultat de Filologia. Universitat de València.]
|
|
Estic escandalitzat amb les dades que aporta aquest article! ¿És veritat que al País Valencià tenim quasi un 40% de fracàs escolar? Amb la general atonia intel·lectual dels valencians, ja no ens pot estranyar res.
|
|
Crec que és urgent que fem circular quatre idees bàsiques sobre la importància de l'educació i sobre què cal fer per a millorar-la. Pense que si volem promoure canvis, primer s'han de generar idees, aquestes idees han d'impregnar la societat, i al final del procés, els polítics no tindran més remei que acceptar-les com a evidents.
|
|
De l'educació s'ha de dir que és important per si mateixa, que és bona per al desenvolupament personal de cadascú, i que és imprescindible, avui dia, per a la prosperitat (o hauríem de dir la supervivència) econòmica individual i col·lectiva. A qui no li agrade un motiu que s'agafe a l'altre.
|
|
Quant a les mesures per a "salvar" l'educació, crec que no hauríem de posar l'èmfasi només en els recursos econòmics. Són importants, però no deixen de ser secundaris, i no ens asseguren res. No crec que hàgem de posar l'èmfasi en paraules com ara públic i privat, que no asseguren res i entelen moltes altres coses. Per a una bona formació, calen, sobretot: 1. alumnes que vulguen estudiar i progressar, 2. bons professors amb ganes de fer la faena ben feta. I, com en qualsevol activitat humana, cal promoure els principis d'autonomia i de responsabilitat (dels alumnes, dels professors, dels pares, dels directors dels centres, dels qui seleccionen els professors, etc.).És només un esbós d'idees... Jaume Ortolà
|
|
|
|
|
|
|
|
Jo sí coneixia eixes dades, i certament és preocupant. És degut a una combinació de la desídia institucional i una falta de valors en la societat (estudiar sembla que no val per a res) que a més s'ha vist ajudada pels darrers anys de bonança econòmica (fill, no cal que estudies que de seguida et col·locaràs a l'obra o a la fàbrica). Però ara resulta que el model de creixement econòmic que em viscut ha fet "crack" i cal anar cap a la producció de valor afegir. Per això caldrà tindre un capital humà preparat, no? Doncs nosaltres ho tenim molt magre. Una altra dada, els darrers anys ha disminuït lleugerament la matriculació en les universitats valencianes i per tant també la sortida de titulats al mercat laboral. A més, afectant sobre tot a les titulacions que tenen més demanda, les tècniques. Els experts en educació ja fa anys que adverteixen del perill d'aquesta situació (la falta de capital humà per a desenvolupar una economia basada en la producció i els serveis amb valor afegit) però els nostres polítics no han fet res. Pot ser ells pensen que per al glorios futur de la Comunitat Valenciana com a destinació turístico-geriàtrica d'Europa amb que els xics siguen cambrers i les xiques dones de la neteja ja és suficient.Raül
|
|
|
|
|
|
|
|
ARA ÉS L'HORA DE BASTIR UNA NOVA MORAL AMB VALORS SÒLIDSEducar en temps de crisiSALVADOR CARDÚS I ROS / PROFESSOR DE SOCIOLOGIA A LA UAB I PERIODISTA.
|
|
Tinc una enorme curiositat per veure com s'ho faran els predicadors que fins ara es lamentaven dels valors perduts per reorientar els seus sermons a la vista dels canvis que la crisi econòmica introduirà en els nostres estils de vida. I és que molts dels anomenats valors que es considerava que estaven en crisi -l'esforç, la sobrietat, el treball- serà precisament la crisi la que els atorgarà novament valor, i no pas tots els esforços esmerçats fins ara a inculcar-los. Efectivament, la tesi de la crisi de valorsportava els seus defensors a suggerir la necessitat d'educar -sovint entesa en el sentit d'adoctrinar- en els valors que es consideraven perduts. Davant d'aquesta idea, la meva crítica sempre ha estat que els valors no es poden inculcar en abstracte i en contra, o al marge, de l'estil de vida en què es viu, i que la seva transmissió efectiva no es pot fer amb apel·lacions retòriques a grans principis teòrics. Ras i curt, fa temps que sostinc que els valors són l'expressió abstracta de virtuts concretes, i que és la virtut la que es pot educar, i no el valor. El vector educatiu va de la virtut al valor, i no a la inversa. Però ja se sap: l'apel·lació emfàtica als grans valors es pot fer sense riscos, no exigeix cap coherència entre allò que es defensa i allò que es fa, pot ser un mer bla, bla, bla, mentre que l'educació de les virtuts exigeix una vida exemplar a l'educador.
|
|
EL LECTOR M'HAURÀ DE PERDONAR que ho escrigui amb segones, però és que després de dedicar tants anys a insistir -amb escassíssima fortuna, ho he de reconèixer- en l'error de diagnosi que suposava posar l'accent en els valors i no en les virtuts, ara no puc evitar somriure per sota el nas quan llegeixo que la crisi està canviant els nostres valors. I doncs, què volíeu? Quanta energia gastada inútilment -especialment en el món escolar- per voler adoctrinar en uns valors abstractes i contradictoris que la vida de cada dia ha estat exalçant fins fa quatre dies! Quanta frustració per voler inculcar grans principis definits al marge de la cultura hegemònica del propi temps -amb l'excepció, a vegades admirable a vegades detestable, de minories resistents- per ara haver de sentir dir que en quatre dies ens tornarem virtuosos de manera accelerada! Mai no havia entès, per posar un exemple, que algú pensés que es podia construir una cultura de l'esforç en un món que tot ho ha fonamentat en la cultura de la facilitat. O que cregués que es podia defensar l'esforç per ell mateix, sense ser capaços d'assenyalar allò que realment era digne de merèixer-lo i allò en què no l'hauríem d'haver posat mai. En realitat, el discurs sobre els valors, tant si s'ha fet des de posicions conservadores com progressistes, ha estat marcat per la seva impotència objectiva i no ha passat d'assenyalar mitjans com l'esforç o la tolerància, sense atrevir-se a comprometre's amb les finalitats, és a dir, amb allò que mereixia esforç i què no n'era digne, o allò que calia tolerar i allò en què calia ser intolerant.
|
|
NO CANTEM VICTÒRIA, PERÒ, i no ens tornem a equivocar. De la mateixa manera que no eren els valors el que es podia educar a base de sermons, tampoc no són ara pròpiament els valors el que la crisi està transformant. No correm tant. La crisi econòmica només obliga a fer uns determinats canvis en els estils de vida que certament poden ser la font d'entrenament per a algunes virtuts. Des de l'estalvi i la previsió, passant pel valor de la formació i el treball, i acabant, si es vol, en unes actituds més sòbries i solidàries. És ben possible que deixem de comportar-nos com a nou-rics, que la feina ben feta torni a ser valorada i que les famílies tornin a ser un espai d'ajuda mútua. Magnífic. Ara bé, per tal que aquestes conductes virtuoses es converteixin en valors culturals sòlids caldria que sabéssim dotar-les d'una interpretació -per dir-ho a la moda, d'un relat- que transformés la fatalitat en aspiració i la resignació en expectativa positiva. Si aquestes noves virtuts, ara com ara forçades, no són convenientment reinterpretades, si només són viscudes com un parèntesi d'excepció, com una quaresma imposada, no tindran cap conseqüència duradora, no ens hauran ensenyat res de res sobre els errors del passat, no ens educaran prou sòlidament per poder resistir els cants de sirena quan tornin els temps de creixement econòmic. En definitiva, a la virtut cal afegir-hi reflexivitat i consciència. Vet aquí l'hora dels valors!
|
|
TANMATEIX, TOT JUST HEM COMENÇAT a practicar -encara molt tímidament- aquesta nova vida plena de virtuts que ja hem vist que tot plegat tampoc no era tan senzill. Precisament, per no fer més gran la crisi, els nostres líders polítics, que també solen fer-nos de directors espirituals, ja ens han dit que no ens passem de virtuosos. Que, per patriotisme, consumim tant com puguem... O sigui, que no serà pas fàcil conciliar les noves virtuts viscudes a la força amb la crida nostàlgica als vells valors del consumisme fàcil. Ni serà senzill convertir la virtut que és resultat del temor i la imposició en una aspiració moral voluntària i reflexiva. L'oportunitat hi és, i és ara el temps de bastir una nova moral que permeti encarar nous períodes de creixement des d'unes noves bases èticament més sòlides. Sí: ara és un bon temps per als educadors. Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Divendres, 5 de desembre del 2008
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Versión imprimible
|
|
|
